Cariño,tendremos que usar las de plástico porque éstas ya se ve que han vivido largo y tendido. Me gusta mucho la fotografia del detalle,a mi hijo también le da por fotografiar lo más imprevisible.¿Puedes imaginar lo que cavilo yo cada día cuando estoy en estas tareas? o me dedico a contestarle al loro en un parlotear raro,raro,raro.
la tristesa airejada en un dia de sol, es blanqueja com en una "rentat de blanco nuclear" ... bromes a part, trobo que és genial, un pensament fantàstic, d'una ment privilegiada...
Amb aquestes agulles hi estendria el poema de viure, que s'airegi, que s'amari de sol i de lluna, que respiri el vent de la llibertat. Potser també s'hi posarà una gavina i t'assenyalarà el port del teu viatge...
És veritat: com les llàgrimes sorgeixen d’aquell territori ombrívol de l’ànima, millor exposar-les a la llum renovada del migdia. Bones fotos. Fan pensar...
Hola Luluji !! una serie realment bona,bona desde aquest punt de vista teu sempre tant especial i es que de una sencilla pinça li has tret tot l´encant ,felicitats per la bona feina... Salutacions guapa i petons !!
Quan fa sol, trèiem la tristesa perquè s'airegi...
Hermosas fotos y un texto corto pero contundente.
ResponEliminaun beso desde Tarragona
molt boniques les fotos, Jo esperare dema al mati a veure si surt el sol per que s'airexi la meva tristessa.
ResponEliminaCariño,tendremos que usar las de plástico porque éstas ya se ve que han vivido largo y tendido.
ResponEliminaMe gusta mucho la fotografia del detalle,a mi hijo también le da por fotografiar lo más imprevisible.¿Puedes imaginar lo que cavilo yo cada día cuando estoy en estas tareas? o me dedico a contestarle al loro en un parlotear raro,raro,raro.
la tristesa airejada en un dia de sol, es blanqueja com en una "rentat de blanco nuclear" ... bromes a part, trobo que és genial, un pensament fantàstic, d'una ment privilegiada...
ResponEliminales fotos em deixen bocabadat !
petons i molt bon diumenge preciosa...
Tens una sensibilitat que et desborda.
ResponEliminaAmb aquestes agulles hi estendria el poema de viure, que s'airegi, que s'amari de sol i de lluna, que respiri el vent de la llibertat.
Potser també s'hi posarà una gavina i t'assenyalarà el port del teu viatge...
Una abraçada.
onatge
És veritat: com les llàgrimes sorgeixen d’aquell territori ombrívol de l’ànima, millor exposar-les a la llum renovada del migdia. Bones fotos. Fan pensar...
ResponEliminaQuines obres d'art!!! Sincerament et felicito.
ResponEliminaLe has dado a un objeto como una pinza una bonita historia, aunque a la vez triste: La fatiga del paso del tiempo.
ResponEliminamolt ben encuadrades les pinçes i aquesta sensació de trapecistes
ResponEliminapetonets
Vaja. sorprenent, les fotografies; i la frase, els punts suspensius conviden a seguir-la, no pas a la tristesa.
ResponEliminaBesets
Unes fotos moooolt maques. Les agulles d'estendre són un objecte que m'agrada molt
ResponEliminaHola Luluji !! una serie realment bona,bona desde aquest punt de vista teu sempre tant especial i es que de una sencilla pinça li has tret tot l´encant ,felicitats per la bona feina... Salutacions guapa i petons !!
ResponElimina