Espais bohemis

Bandoneón

me jode confesarlo
pero la vida es también un bandoneón
hay quien sostiene que lo toca dios
pero yo estoy seguro que es troilo
ya que dios apenas toca el arpa
y mal

fuere quien fuere lo cierto es
que nos estira en un solo ademán purísimo
y luego nos reduce de a poco a casi nada
y claro nos arranca confesiones
quejas que son clamores
vértebras de alegría
esperanzas que vuelven
como los hijos pródigos
y sobre todo como los estribillos

me jode confesarlo
porque lo cierto es que hoy en día
pocos
quieren ser tango
la natural tendencia
es a ser rumba o mambo o chachachá
o merengue o bolero o tal vez casino
en último caso valsecito o milonga
pasodoble jamás
pero cuando dios o pichuco o quien sea
toma entre sus manos la vida bandoneón
y le sugiere que llore o regocije
uno siente el tremendo decoro de ser tango
y se deja cantar y ni se acuerda
que allá espera
el estuche.

Mario Benedetti

Hivern

M’agrada ser al cafè les nits d’hivern...

M’agrada ser al cafè les nits d’hivern,

aquelles nits de fred i glaç a fora,

en què els minuts no sumen mai una hora

i s’aixera a la llar un foc d’infern.

I en rotlle obert, d’amable gent tothora,

amb fons de torb o verba en joc altern,

refer el decurs dels anys amb mot matern

de llavis d’un vell jai a frec de vora.

Em tinc, aquí, per gran avar de vida,

mes tanta en reto com la pell me’n bat,

car tot en mi respon a l’alta crida

d’aquell caliu d’embruix, comí i alat,

que neix humil i en puixança agombola

l’íntim, rural, cafè de Peramola.

Josep Espunyes

Amistat de sempre

Per a en Gabi amb molta estima.

Recuerdos de un ayer que ha cambiado nuestro presente, pero estas aquí amigo, que agradable es reencontrarte después de tanto tiempo, posiblemente las penas nos marquen con arrugas nuestros rostros, pero aun eres capaz de hacerme llorar riendo, es como si se hubiese parado el tiempo, y aunque hayan pasado años, la sensación es de que te vi ayer, siempre fuiste nuestro protector, "mis niñas, decías" y que no te las tocaran :) hoy me he sentido igual de protegida, un trozo de pan, eso es lo que eras, eres y seras, espero que encuentres tu camino, como lo buscamos todos, alma inquieta, y libre, no cambies nunca, siempre estaré aquí con mi mano tendida por si la necesitas, hace mucho tiempo que te la ganaste..., buen viaje, y hasta ya!

L'escala...

Escalera que nos lleva a un final que no termina,
escalera que termina, cuando una nueva comienza.

Amor, aquel que muchos deseamos,
pero que merecemos más darlo que recibirlo.
Aquel que siendo egoístas, no nos lo es devuelto,
pero que siendo generosos, puede ser más del que esperamos.
La gota de sol que cae cuidadosa sobre la hoja verde,
que se filtra entre los árboles, que se esparce por el cielo.
Las ganas de tenerlo, la fe de encontrarlo,
el miedo a perderlo.

El miedo a que nunca aparezca,
el miedo a no merecerlo, el miedo a darlo en vano,
el miedo a que ni siquiera exista.

El miedo... un sentimiento que es capaz
de hundirnos tanto como lo puede hacer el odio,
y capaz de alejarnos del mundo real tanto como
lo hace vivir más allá de los sueños.

Totes les baranes dels teus dits. La presentació.

En agraïment a en Jesús Maria Tibau, l'Editorial Petrópolis, i a na Carme Rosanes.

En Jesús va fer una proposta, d'aquesta manera tant engrescadora que te de demanar col·laboració, i personalment penso que aquest món aniria millor si hi hagessin moltes més persones com tu...jo amb el meu humil gra de sorra, i reconec que tímidament, vaig participar, més aviat pel tema, em va tocar...I ara, lo que semblava un joc, a donat un agradable fruit, un recull de sentiments col·lectius, cosa que sorprèn en aquests dies..., us convido a fer una ullada, malgrat que evidentment els poemes no son lo meu :) expressar-me en paraules, em costa, però sempre et fa il.lusió haver format part de quelcom tant especial.
Aprofito per presentar-me, sempre he utilitzat el pseudònim de Luluji, el meu nom real és, Lucía Luna Jimenez, passes èpoques en que t'amagues en una closca, i ja ha arribat l'hora de perdre les pors, i ser un mateix, i que millor ocasió que aquesta, una abraçada companys.

El proper 10 d'agost, a les 20.30 h., tindrà lloc la materialització (tot i que de forma virtual) d'una il·lusió compartida, de la proposta que vaig llançar (Jesús Maria Tibau) d'escriure poemes amb l'expressió "a la barana dels teus dits" en què van participar més de 50 persones, i que ara es podran llegir de forma conjunta gràcies a l'Editorial Petrópolis.

El llibre, amb un dibuix de Carme Rosanas a la portada, es podrà llegir o baixar de forma gratuïta, i també es podrà aconseguir en format paper.

Gràcies a tothom per col·laborar, en una mostra d'allò que es pot aconseguir amb les noves tecnologies si al darrere hi ha persones amb il·lusió.

Lluny de casa

Tanco els ulls un altra nit
dins un llit que no és meu
tota la nit sencera de festa
envoltat de gent que no te preu.

Sense saber massa bé com
t'enyoro un altra vegada
a fora trona i cauen llamps
una tempesta de matinada

Les meves mans somien en carícies
que recorren la teva pell
els meus dits hipersensibles
volen pentinar-te el serrell.

A fora els llamps que cauen
il·luminen l'habitació,
regaria amb gotes de la pluja
la meva imaginació.

Sóc lluny de casa
aquest no és el meu llit
però com sempre m'acompanya
aquest dolç neguit

jordisf

Les emprentes de "La civilització"

Medi ambient

Bé, potser perquè avui ha sigut el dia, anem tan atrafegats diàriament, que potser li tindríem que donar més importància a aquest tema, si que pensem, però jo per exemple em faig sempre una pregunta, i jo que puc fer? em sento tant impotent! i tant que m'importa, però és tan insuficient el meu gra insignificant de sorra...reciclo, intento no carregar-me aquesta terra que ens han regalat, però som els depredadors més destructius que existeixen, i si, se que còmodament a casa, amb aigua mineral a la nevera, carn, llet etc...però moltes vegades no ens qüestionem que potser tot això, un dia, de sobte no serà tant facil d'aconseguir...

La barana dels teus dits

obro els ulls i penso
en la barana dels teus dits
tant llunyana, que m'oprimeix el pit.

m'aixeco, camino, miro amunt,
haig de continuar sense tu.
tinc gent que m'estima, no estic sola,
sempre tinc a algú.

però t'estimo a tu, que ja no hi ets,
i penso, ja no em queda res...
els dies passen, en el meu cor i ment,
la barana dels teus dits

m'ofega, i em deixa sense alè,
només em queda el consol,
demà serà un altre dia i sortirà el sol..

Força ...

empenta, a vegades és lo que necessitem en certs moments de la vida, és curiós, hi han dies que tot rulla i pensem que tot esta controlat, i al dia següent, o que dic al dia següent! a la mitja hora tot ha canviat, i uns pensaments negatius s'apoderen de nosaltres, per veure-ho tot negre...
qüestionem, donem voltes a les coses, per arribar al mateix punt, potser demà estaré millor...

Penseu que aquests pensaments, sobre tot els tenen els crancs :)

El Crack!!

Per en David amb estima.

Fresc

Canvis

Potser el clima,
ennuvolat i plujòs,
demana calma,
serenor i repòs.

Serà la vida
la que ens empeny,
a un estira i arronsa
de rauxa i seny?

O les tardes,
tant de color groc?

O tan sols el dia a dia,
com un joc?

La vida
és una dansa molt bella
que no avisa
els canvis de parella.

jordisf

Recomano que feu una visita a en Jordi, per mi és un virtuós de la poesia.

Correcte?