un món que ens apassiona, la necessitat de sortir, mirar amb altres ulls coses quotidianes que ens envolten...., fa dos anys no m'hagués imaginat que això en passaria, mai havia agafat una càmera, tan sols d'aquelles que venen "de usar i tirar", i per fer fotos xorres de aniversaris, o d'alguna sortida de nit amb els amics, i ara no sabria estar sense fer fotografies, és una motivació diària...
Potser el concepte de mirar, buscar un bon angle no ho entenia quan la Laia ens comentava, s'ha d'experimentar, sortir, veure amb altres ulls, com vivia aquest sentiment, ara ho entenc tot, i és més, en molts moments que l'estat anímic precisament no és de lo milloret, surt-ho amb ella, passejo, i no necessito res més, potser tal i com som les persones, jo no hagués sortit ni la meitat de vegades sola, però amb ella és com si fos una companya :)
Més que res, el post d'avui es un agraïment a la Laia, per com viu la fotografia, com la gaudeix, la sent, i com la va compartir, per poder arribar a sentir-la de igual manera.
