
Parlo de Tu des del rodal del got
i el traç de fum d'un pensament que sura
damunt l'estol de cadires inútils
i estén les ales fredes
que ha manllevat al cambrer vell dels somnis.
Parlo de Tu i alhora em reconec
sense altre nord que el sud desconegut.
Transcric la veu que xiuxiueges fluix,
cap dins de mi, com si no et sorprengués
que coixegi de mans i el cor se m'encartoni
vençut de gravetat, de cansament.
Parlo de tu, descalça d'altre so
que una ària bella que es canta en silenci
cap l'endins mediat, sense ressentiment,
plena d'aquella fe que hem malgastat
a l'escola sinistra de les expectatives.
Parlo de tu al voraviu del cor
amb rodals d'humitat d'amor i esperança.
He vagat anys i vides com un pària,
escapant-me de mi per retornar-me amb Tu,
esperant que Tu parlis, i m'adono
que fora de la flama esmorteïda
que em crema a dins -i on Tu ets- no existeixo:
Jo sóc la veu que parles. Jo, la flama.
Núria Esponellà