10 de desembre, 2009

Un dia d’aquests





Un dia d’aquests.


Diuen que un dia d’aquests encendran llums pels carrers, disfressaran els aparadors de vermell i plata, hi haurà més estrelles que estrellats... Tot serà una gran cançó, amb bona lletra però amb mals cantors.


Diuen que un dia d’aquests les esglésies tindran més flama que mai, els cremats seran els mateixos, els cremadors també... Es repetirà la història per repetició automàtica.

Menjar i més menjar, semblarà que s’acabi el món. Com en un eclipsi d’humanitat i bon cor, tothom viurà a les fosques.


Diuen que un dia d’aquests s’imposarà somriure per decret del cel...

Tothom viurà feliç, serà l’etern rosari de posseir i posseir. La gran majoria seran figures de paper al gran poema del món. Mentrestant el botxí i el drac, cada vegada més gran. I les que encara van amb el ciri a la mà, els que segueixen cecs davant d’una fe invisible. El gran lladre amb el seu sistema... segueix sent més lladre.


Diuen que un dia d’aquests al calendari hi haurà un dia de color vermell. També cadascú procurarà per ell... La solidaritat entre estats continuarà sent ciència ficció sense saber de quina galàxia. Es miraran el mèlic i riuran contents. Diuen que un dia d’aquests tot serà bonic hi hauran flors i violes i fins i tot romaní. Els convençuts de sempre tot ho veuran amb ninetes de felicitat. Només veuran endavant sense mirar als costats... Els qui miren cap al cel buscant una creu, els que s’hi abracen, els que s’hi claven, els que ells són la creu...


Diuen que un dia d’aquests la gent disfressarà les cases potser per oblidar-se de la realitat. Veneraran sotanes sense ordre ni sentit. El funcionari del cel somriurà als rics, quan la veritable riquesa no es compra amb diners. Els emboirats amb la relíquia que només deixa penyora... I els que enyoren el que no tenen ni posseeixen, i la infelicitat personal els corca el moll de l’os.

Però diuen que un dia d’aquests els somriures penjaran de cada fulla d’arbre. A cada balcó hi haurà un ninot vermell i blanc inventat per una multinacional. Tot serà –és- de masses. Tot serà –és- tan irracional. Segurament que els cants només fan que amagar la pròpia soledat. Com deia l’àvia: Qui canta els seus mals espanta...


Tothom mirarà i veurà segons les diòptries del seu ego. Tothom creurà haver vist allò que vulgui. Però diuen que un dia d’aquests s’aturaran les guerres per fer recompte de morts i recarregar els canons i els governants i fabricants d’armes negociaran noves condicions i noves promocions... La maldat sempre està d’oferta, i de vegades té fins i tot la benedicció dels funcionaris del cel. Però tot això només serà i passarà, un dia d’aquests. Ara tots som uns caganers d’esperit i d’ànima que ho permetem tot sense fer res... Potser en lloc de ninetes només hi tenim estrelles i tot ho veiem bonic i estrellat. Alguns seguiran llegint i repetint el missal de la vida sense fer-hi cap aportació de llum personal.


Diuen que un dia d’aquests els somriures penjaran com una llufa enganxada als llavis de la gent. Els que estan a dieta de televisió creuran veure l’etiqueta del preu de la felicitat. Els que creuen que reguen la flor de la perfecció, però sempre els falten pètals, la terra té impureses, la tija malura, però ells segueixen regant... Però no patiu, només serà un dia d’aquests. Però no fa segles que dura???


Diuen que un dia d’aquests sentiràs que truquen a la porta dintre teu. Però potser faràs el sord, o ja ho ets i no t’obriràs per ningú. Posaràs gasolina al cotxe, canviaràs les piles del comandament de la televisió, recarregaràs el mòbil, contractaràs un Internet més ràpid, però viuràs sol, i estaràs més sol i aïllat que mai. Però per sort diuen que només serà un dia d’aquests. T’has fet vell amb un coixí de calendaris, i no pretens canviar res, tot t’està bé, i sinó, et calmes dient que tu sol no pots fer-hi res... Sembla que l’aire sigui d’una Caixa,i el respirar d’un Banc... El mar, d’una multinacional. I el màrqueting del cel és el més agressiu i penetrant.


I de cada guerra en fan una gràfica amb els danys col·laterals... Potser la cova és la d’Ali Bavà i els quaranta mil lladres... Si no n’hi ha prou amb un, vindran tres reis seguint una estrella que duen a la punta del nas... Però no passa res només som les marionetes d’un gran guinyol sense ordre ni control. Però no passa res, diuen que tot s’arranjarà un dia d’aquests.


Un dia d’aquests al cor de les persones ressonarà l’eco de la bondat i tothom despertarà...,

Ah!, que tingueu un bon dia d'

a

q

u

e

s

t

s...

Onatge

17 de novembre, 2009

Bandoneón




me jode confesarlo
pero la vida es también un bandoneón
hay quien sostiene que lo toca dios
pero yo estoy seguro que es troilo
ya que dios apenas toca el arpa
y mal

fuere quien fuere lo cierto es
que nos estira en un solo ademán purísimo
y luego nos reduce de a poco a casi nada
y claro nos arranca confesiones
quejas que son clamores
vértebras de alegría
esperanzas que vuelven
como los hijos pródigos
y sobre todo como los estribillos

me jode confesarlo
porque lo cierto es que hoy en día
pocos
quieren ser tango
la natural tendencia
es a ser rumba o mambo o chachachá
o merengue o bolero o tal vez casino
en último caso valsecito o milonga
pasodoble jamás
pero cuando dios o pichuco o quien sea
toma entre sus manos la vida bandoneón
y le sugiere que llore o regocije
uno siente el tremendo decoro de ser tango
y se deja cantar y ni se acuerda
que allá espera
el estuche.

Mario Benedetti


15 de novembre, 2009

Hivern


M’agrada ser al cafè les nits d’hivern...


M’agrada ser al cafè les nits d’hivern,

aquelles nits de fred i glaç a fora,

en què els minuts no sumen mai una hora

i s’aixera a la llar un foc d’infern.


I en rotlle obert, d’amable gent tothora,

amb fons de torb o verba en joc altern,

refer el decurs dels anys amb mot matern

de llavis d’un vell jai a frec de vora.


Em tinc, aquí, per gran avar de vida,

mes tanta en reto com la pell me’n bat,

car tot en mi respon a l’alta crida


d’aquell caliu d’embruix, comí i alat,

que neix humil i en puixança agombola

l’íntim, rural, cafè de Peramola.


Josep Espunyes

09 de setembre, 2009

Amistat de sempre


Per a en Gabi amb molta estima.

Recuerdos de un ayer que ha cambiado nuestro presente, pero estas aquí amigo, que agradable es reencontrarte después de tanto tiempo, posiblemente las penas nos marquen con arrugas nuestros rostros, pero aun eres capaz de hacerme llorar riendo, es como si se hubiese parado el tiempo, y aunque hayan pasado años, la sensación es de que te vi ayer, siempre fuiste nuestro protector, "mis niñas, decías" y que no te las tocaran :) hoy me he sentido igual de protegida, un trozo de pan, eso es lo que eras, eres y seras, espero que encuentres tu camino, como lo buscamos todos, alma inquieta, y libre, no cambies nunca, siempre estaré aquí con mi mano tendida por si la necesitas, hace mucho tiempo que te la ganaste..., buen viaje, y hasta ya!

03 de setembre, 2009

L'escala...



Escalera que nos lleva a un final que no termina,
escalera que termina, cuando una nueva comienza.

Amor, aquel que muchos deseamos,
pero que merecemos más darlo que recibirlo.
Aquel que siendo egoístas, no nos lo es devuelto,
pero que siendo generosos, puede ser más del que esperamos.
La gota de sol que cae cuidadosa sobre la hoja verde,
que se filtra entre los árboles, que se esparce por el cielo.
Las ganas de tenerlo, la fe de encontrarlo,
el miedo a perderlo.

El miedo a que nunca aparezca,
el miedo a no merecerlo, el miedo a darlo en vano,
el miedo a que ni siquiera exista.

El miedo... un sentimiento que es capaz
de hundirnos tanto como lo puede hacer el odio,
y capaz de alejarnos del mundo real tanto como
lo hace vivir más allá de los sueños.

05 d’agost, 2009

Totes les baranes dels teus dits. La presentació.


En agraïment a en Jesús Maria Tibau, l'Editorial Petrópolis, i a na Carme Rosanes.

En Jesús va fer una proposta, d'aquesta manera tant engrescadora que te de demanar col·laboració, i personalment penso que aquest món aniria millor si hi hagessin moltes més persones com tu...jo amb el meu humil gra de sorra, i reconec que tímidament, vaig participar, més aviat pel tema, em va tocar...I ara, lo que semblava un joc, a donat un agradable fruit, un recull de sentiments col·lectius, cosa que sorprèn en aquests dies..., us convido a fer una ullada, malgrat que evidentment els poemes no son lo meu :) expressar-me en paraules, em costa, però sempre et fa il.lusió haver format part de quelcom tant especial.
Aprofito per presentar-me, sempre he utilitzat el pseudònim de Luluji, el meu nom real és, Lucía Luna Jimenez, passes èpoques en que t'amagues en una closca, i ja ha arribat l'hora de perdre les pors, i ser un mateix, i que millor ocasió que aquesta, una abraçada companys.



El proper 10 d'agost, a les 20.30 h., tindrà lloc la materialització (tot i que de forma virtual) d'una il·lusió compartida, de la proposta que vaig llançar (Jesús Maria Tibau) d'escriure poemes amb l'expressió "a la barana dels teus dits" en què van participar més de 50 persones, i que ara es podran llegir de forma conjunta gràcies a l'Editorial Petrópolis.
El llibre, amb un dibuix de Carme Rosanas a la portada, es podrà llegir o baixar de forma gratuïta, i també es podrà aconseguir en format paper.
Gràcies a tothom per col·laborar, en una mostra d'allò que es pot aconseguir amb les noves tecnologies si al darrere hi ha persones amb il·lusió.

12 de juliol, 2009

Lluny de casa





Tanco els ulls un altra nit
dins un llit que no és meu
tota la nit sencera de festa
envoltat de gent que no te preu.

Sense saber massa bé com
t'enyoro un altra vegada
a fora trona i cauen llamps
una tempesta de matinada

Les meves mans somien en carícies
que recorren la teva pell
els meus dits hipersensibles
volen pentinar-te el serrell.

A fora els llamps que cauen
il·luminen l'habitació,
regaria amb gotes de la pluja
la meva imaginació.

Sóc lluny de casa
aquest no és el meu llit
però com sempre m'acompanya
aquest dolç neguit

jordisf

06 de juny, 2009

Medi ambient





Bé, potser perquè avui ha sigut el dia, anem tan atrafegats diàriament, que potser li tindríem que donar més importància a aquest tema, si que pensem, però jo per exemple em faig sempre una pregunta, i jo que puc fer? em sento tant impotent! i tant que m'importa, però és tan insuficient el meu gra insignificant de sorra...reciclo, intento no carregar-me aquesta terra que ens han regalat, però som els depredadors més destructius que existeixen, i si, se que còmodament a casa, amb aigua mineral a la nevera, carn, llet etc...però moltes vegades no ens qüestionem que potser tot això, un dia, de sobte no serà tant facil d'aconseguir...

05 de juny, 2009

La barana dels teus dits


obro els ulls i penso
en la barana dels teus dits
tant llunyana, que m'oprimeix el pit.

m'aixeco, camino, miro amunt,
haig de continuar sense tu.
tinc gent que m'estima, no estic sola,
sempre tinc a algú.

però t'estimo a tu, que ja no hi ets,
i penso, ja no em queda res...
els dies passen, en el meu cor i ment,
la barana dels teus dits

m'ofega, i em deixa sense alè,
només em queda el consol,
demà serà un altre dia i sortirà el sol..

03 de juny, 2009

Força ...


empenta, a vegades és lo que necessitem en certs moments de la vida, és curiós, hi han dies que tot rulla i pensem que tot esta controlat, i al dia següent, o que dic al dia següent! a la mitja hora tot ha canviat, i uns pensaments negatius s'apoderen de nosaltres, per veure-ho tot negre...
qüestionem, donem voltes a les coses, per arribar al mateix punt, potser demà estaré millor...

Penseu que aquests pensaments, sobre tot els tenen els crancs :)

27 de maig, 2009

Canvis





Potser el clima,
ennuvolat i plujòs,
demana calma,
serenor i repòs.

Serà la vida
la que ens empeny,
a un estira i arronsa
de rauxa i seny?

O les tardes,
tant de color groc?

O tan sols el dia a dia,
com un joc?

La vida
és una dansa molt bella
que no avisa
els canvis de parella.


jordisf

Recomano que feu una visita a en Jordi, per mi és un virtuós de la poesia.

Correcte?



24 de maig, 2009

Dia a dia



Dia a dia deixem l'enyor per ahir
i amb la claror de l'alba
arrapem-nos fort a l'avui,
com si fos tot el que tenim

Aixequem-nos ràpidament
després de cada ensopegada
sembrem somriures
per recollir complicitats

Només amb l'única ambició
de sentir-nos complaguts
i cada nit abans de somiar
pensar que cap esforç és en va.

jordisf

Per na Laura amb estima


23 de maig, 2009

Inanimats?


A vegades vas caminant pel carrer, i veus personatges que et criden l'atenció, tot s'ha de dir, em fixo en cada cosa!!...però ho vaig trobar divertit.

22 de maig, 2009

2º Aniversari del bloc de l'Striper


Avui fa dos anys el bloc de l'Striper, la veritat és, qui millor que en Jesús Mª Tibau per fer una dedicatòria, penso lo mateix que ell..
Doncs per molts anys company, i que duri molt més aquest bloc tant amè, i divertit que tens, espero que la foto t'agradi :) és dels meus començaments en la fotografia, un petonas.

Espai personal



Interiors i detalls..

Marquen la nostra personalitat, omplen els nostre espai, per gaudir del " per fi he arribat a casa", una de les coses que m'agraden és fer fotos en les cases del meus amics, trobo que pots reflexa molt com és cadascú.

20 de maig, 2009

Tèrmica del Besòs



Curiós entorn el que te aquesta Tèrmica, si algun dia feu una visita, hi ha un pantalà al costat, que "deu ni do" corren com a conills, i hi han activitats xxx, i jo amb la camereta, us ho podeu imaginar.... :)


19 de maig, 2009

Un vol per la muralla de Girona..




Mai m'havia imaginat que la zona de la muralla de Girona era tant maca, lloc que recomano, ara que fa bon temps i hi ha crisis, sempre es pot fer un picnic, i gaudir d'una estona agradable.

La fàbrica




Incursió, totalment il·legal :) en una fàbrica tèxtil abandonada, buscant les hores del dia per fer fotos, ja que a la nit "no se jo".

17 de maig, 2009

Racons de Mataró






Sortides nocturnes per la ciutat, dedicada a l'Awol, com veus, si, era molt millor abans.

14 de maig, 2009

Dies grisos

Dies grisos, altres amb sol, sempre em de trobar la part positiva de les coses, perquè sempre podem estar pitjor, dedicat a Laura, tard, però aquí esta, bona nit companys.

12 d’abril, 2009

Setmana Santa


A aquestes hores, ja fa gana :) fa un dia rúfol, plujós, i fred, penso en que ara dinaré, i després faré la becaina, la veritat es que amb aquest temps que fot és lo que ve de gust...

També em venia de gust publicar una imatge per a vosaltres, fa mil anys que no ho feia, i com tinc més temps de lo habitual, doncs ja tocava, espero que tot us vagi minimament bé com sempre, que no sigueu del 80 % de gent que ha sortit a fer quilòmetres per mullar-se en un altre població, petons a dojo vaig a dinaaaar :)