16 de febrer, 2008

Carícies




La carícia
se’m congela
als dits.


Les llàgrimes
són una flor
que floreix
sense permís.


Però reneixo
cada dia al
meu sembrat
d’il·lusions.


Que ningú
no esperi que
mori ofegat
sense aire
per respirar.


La lluna dóna
vida al meu
sembrat cel·lular...

El sol em tanca
les ferides
i entendreix
les cicatrius.


De vegades
la companyia
es fa ocell i vola.

Però la força
d’estimar no
me la pot
arravatar ningú.

Avui tu ets
el carrer sense nom.

Segueixo caminant
tot és món.

Onatge


boomp3.com

5 comentaris:

JordiSQgat ha dit...

Magnífica. Gran concodància amb el poema, que per cert, també és preciós.
M'agrada el joc de l'objecte a primer terme amb la resta i convinar-ho amb la profunditat de camp.

onatge ha dit...

Veig el primer terme que és com una carícia a "l'ara i aquí", i un segon terme amb la boira del present...

salut. onatge

(encara tinc els colors a la cara de veure un poema meu aquí, però ben mirat fan un bon maridatge).

Salvador ha dit...

La meva pell busca els teus dits.
La meva ma busca la teva ombra.
Les meves orelles busquen els teus xiuxiueigs.
La meva mirada els teus ulls.

Vull que siguis marinada
que cobreixi tot el meu cos
i sentir el teu sabor i olor
allà on vagi.

Santi Bosch ha dit...

Per el que veig has aprofitat el maxim el cap de setmana amb molt bones fotos i poesia,aquesta m´agrada desde el punt de vista que li has donat en primer pla les herbes,i el desenfoc en segon terme.Salutacions Luluji i que passis una bona setmana petons!!

romanidemata ha dit...

carícies del vent...
els tons del verd mig-cremat i la llum com fils, bon enfoc i desenfoc...

petons i bons nit preciosa