07 de març, 2008

Comiat del dia


Diré el contorn dels arbres i muntanyes,
la solitud, els somnis, el destí;
allò que és trànsit vers una altra vida,
la llum entre dos clars, vull retenir.

Com una rel desfent-se de la terra
cap a la llum d'inaccessibles astres,
així m'arrenca com el torb insomne
l'amor i em lliura a un altre.

Joan Vinyoli


boomp3.com

9 comentaris:

onatge ha dit...

La fotografia ja és un poema... El sol entre els núvols de la vida. El cim de la muntanya. El primer terme, un arbre sense fulles com un esquelet amb arrels de vida.
"Comiat del dia", sí, inevitablement sempre ens hem d'acomiadar de la vida, d'una flor, d'una persona, de l'amor, fins i tot del poema escrit i nascut amb tanta passió.

Ah! la fotografia duu el teu cordó umbilical...

Salut, onatge

nomesploraria ha dit...

El poema de Vinyoli, Vivaldi i el teu paisatge... T'ha quedat un post rodó.
De la foto m'agraden els tons ocres i la compo.
Avui he trobat un blog fotogràfic i he pensat que t'agradaria. Hi ha un apartat que explica una mica els seus processos.
http://www.dianevarner.com/

Striper ha dit...

En vinyli crec que es podria haver inspirat perfectament en aquesta fotografia.

Viatger ha dit...

Has lligat un trio perfecte : un vinyoli precios, una vivaldi que no coneixia ,i una foto que ni pintada,

felicitats

Jesús M. Tibau ha dit...

Una preciosa manera d'acomiadar-se del dia.

romanidemata ha dit...

Tons daurats, espais en penombra,
plans que mostren la llunyania,
i l'arbre nu en el marc de la
fotografia, poètic comiat.

M'agrada molt, mostra nostàlgia pel dia que s'acaba i a la vegada el pas del del temps.

petons i molt bon dia, preciosa.

Joan Martín ha dit...

En una ocasió vaig escoltar que posar música a un poema era fer una altra
lectura, de les diverses que se'n poden fer, d'un poema. Posar-hi imatge, també és, pel que veig, fer-ne una altre, de lectura; especialment si la fotografia està feta obrint l'obturador que "lliure" als altres un bell instant.
Una abraçada.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

EL TEMPS

No més incerta de tan vehement
la sorpresa amb què aculls la llum que esclata
rera el mirall opac i els cortinatges
angoixants i feixucs d'aquest llarg temps de prova.

És així com la vida expressa el seu
misteri i en referma la bellesa.
L'entreteixit del temps no mostra cap
fissura, flueix sempre, ineluctable.

Tot és perfecte i just dins el seu àmbit.

Miquel Martí Pol

Joan Martín ha dit...

Que maca -i pregona- i encertada la poesia del Miquel Martí Pol!!