05 d’abril, 2008

La fotografia ....


un món que ens apassiona, la necessitat de sortir, mirar amb altres ulls coses quotidianes que ens envolten...., fa dos anys no m'hagués imaginat que això en passaria, mai havia agafat una càmera, tan sols d'aquelles que venen "de usar i tirar", i per fer fotos xorres de aniversaris, o d'alguna sortida de nit amb els amics, i ara no sabria estar sense fer fotografies, és una motivació diària...

Potser el concepte de mirar, buscar un bon angle no ho entenia quan la Laia ens comentava, s'ha d'experimentar, sortir, veure amb altres ulls, com vivia aquest sentiment, ara ho entenc tot, i és més, en molts moments que l'estat anímic precisament no és de lo milloret, surt-ho amb ella, passejo, i no necessito res més, potser tal i com som les persones, jo no hagués sortit ni la meitat de vegades sola, però amb ella és com si fos una companya :)

Més que res, el post d'avui es un agraïment a la Laia, per com viu la fotografia, com la gaudeix, la sent, i com la va compartir, per poder arribar a sentir-la de igual manera.


boomp3.com

7 comentaris:

Striper ha dit...

La fotografia com art que es capaz de captar el que es veu i el que no crec que es un art fascinant.

agerbaf osram ha dit...

Subscric la teva idea referent al que ens dona la fotografia.
Afegiria, en allò que a mi respecta: m'estimula el mirar l'entorn meu amb una mirada diferent a la d'abans d'enganxar-mi. Diria que em miro les coses amb un sentit mes analític, critic i encuriosit, que em fa gaudir de coses petites i insignificants, les que (fent una mica de filosofia), son les mes bones.

onatge ha dit...

Aquesta IMATGE em suggereix la llibertat empresonada per la reixa dels homes.

Em suggereix un pom de flors al vent de la humanitat.

Sota aquest cel tan blau, ha passat una gran incultura...

Potser qui espanta els ocells, espanta la vida...

Però només tu ho has sabut veure i has estat sensible a la seva imatge.

Una abraçada.
onatge

romanidemata ha dit...

tens una mirada que fila més prim, et fixes més en el detalls però també en el tot i composes, com si fos un quadre , fas i amb tècnica arribes a fer quasi allò que vols, a vegades però fas només; enquadres, enfoques, mires la profunditat, mesures la velocitat , la llum i clik !
a mi m'agrada molt el fotoreportatge...

petonitos i bona tarda, preciosa...

ah! aquesta foto m'agrada molt aquest esquinços de plàstic al vent i els núvols en contrast, tant ben compensats... i la música una canya!

Una ha dit...

Es una manera de crear que alimenta la imaginación de quien las mira o nos hacemos preguntas ¿por qué esto?¿qué sentía en ese momento? y cosas así.Hay todo un mundillo en nuestras mentes.Un abrazo.

Anònim ha dit...

Quanta for�a t� aquesta imatge, i quanta for�a tenen les teves paraules. M'has fet plorar. L'altre dia al sopar, estava molt cansada, per� no sabeu l'ho emosionada que estava al sentir-vos parlar de les vostres m�ltiples experi�ncies fotogr�fiques... estic orgollosa de vosaltres i satisfeta de la feina (humilment feta). Agraida de que el compartir i l'ensenyar i aprendre mai �s unidirecional, sin� reciproc. Un fort pet� i felicitats pel teu blog fotogr�fic, mentres puguis alimenta'l!
Salut i fotosensibilitat
laia

jo artin au ha dit...

Sí que em sembla a mi que tens molt entès això de amb una altra mirada. La meva hagués vist un plàstic atrapat. Cap interès pels meus ulls. Però així d'aquesta manera de veure -la teva- em resulta un vel que desvetlla.
Besets