Esperança també rima amb recança... En el meu cas més que esperança, intento engendrar-me cada dia noves il·lusions.
La sort de la vida, és viure-la. I el gran tresor potser és que no té manual d'instruccions ni garantia. És l'aventura del dia a dia, amb l'abraçada de l'atzar i el destí, tot i que jo tampoc no hi crec gaire en el destí, però segurament que hi és...
Esperança vé d'esperar, i com diu la cançó: es fa llarg esperar...
Les teves imatges són com un cardiograma que em fan saber que estic viu, i m'hi sento...
A mi em sembla que no cal creure en la certesa. Tot allò que pot ser o no cert,allò que en dubtem, no cal creure-hi. En front d'això, l'actitud racional es estar expectant, ni negar ni afirmar fins que no es pugui mesurar amb la raó. Això si, podem intuir, en la intuïció i ha l'espai pel dubte.D'aquesta manera, no es necessari crear dogmes. Quan diem crec, afirmem. Aquesta es una actitud contraria a la raó, el valor mes gran de la persona.
aquests símbols a la platja m'agraden molt semblen de civilitzacions remotes... o de tribus per deixar memòria dels seus fets, potser si que es per major glòria de l'altísim... :-))
m'agraden, les ombres i la composició, el tons li acaben de donar un aire encara més misteriós
petons i molt bona tarda, que ja se'n va... preciosa..
A mí me atrae la primera, allá al fondo está esta persona leyendo al lado del mar en soledad y quizá en silencio.Pero si miro la segunda me parece ser observada por un ojo extraño cuando estoy disfrutando de ese mar. Curiosas y bonitas las tres
Jo crec molt seriosament en la possibilitat d'anar a una plateja com la de les fotos, amb música caribenya al lloro del cotxe per relaxar-me i agafar molta inspiriació. S'espera un estiu molt caluròs. Vaja dic jo, eh!! Per cert, no n'entenc massa de fotogriafia però per mi tenen un impacte a primera vista molt fort, com de contrastos. Besades!!!
En primer lloc felicitats Luluji per el premi, i també per les darreres imatges, els simbols tenen un quelcom d´especials i la música d´ Alan Parsons li dona encara mes un aire misterios... Per tot plegat la meva enhorabona guapa !!
10 comentaris:
Esperança també rima amb recança...
En el meu cas més que esperança, intento engendrar-me cada dia noves il·lusions.
La sort de la vida, és viure-la. I el gran tresor potser és que no té manual d'instruccions ni garantia. És l'aventura del dia a dia, amb l'abraçada de l'atzar i el destí, tot i que jo tampoc no hi crec gaire en el destí, però segurament que hi és...
Esperança vé d'esperar, i com diu la cançó: es fa llarg esperar...
Les teves imatges són com un cardiograma que em fan saber que estic viu, i m'hi sento...
Rep la metàfora de la meva l'abraçada.
onatge
A mi em sembla que no cal creure en la certesa.
Tot allò que pot ser o no cert,allò que en dubtem, no cal creure-hi. En front d'això, l'actitud racional es estar expectant, ni negar ni afirmar fins que no es pugui mesurar amb la raó. Això si, podem intuir, en la intuïció i ha l'espai pel dubte.D'aquesta manera, no es necessari crear dogmes.
Quan diem crec, afirmem. Aquesta es una actitud contraria a la raó, el valor mes gran de la persona.
aquests símbols a la platja m'agraden molt semblen de civilitzacions remotes... o de tribus per deixar memòria dels seus fets, potser si que es per major glòria de l'altísim... :-))
m'agraden, les ombres i la composició, el tons li acaben de donar un aire encara més misteriós
petons i molt bona tarda, que ja se'n va... preciosa..
A mí me atrae la primera, allá al fondo está esta persona leyendo al lado del mar en soledad y quizá en silencio.Pero si miro la segunda me parece ser observada por un ojo extraño cuando estoy disfrutando de ese mar.
Curiosas y bonitas las tres
Jo sempre tinc esperança encara que sigui en un raconet no podria pas viure sense ella.
També estarí bé que l'esperança cregués en nosaltres. O que nosaltres creguessim en nosaltres.
Jo crec molt seriosament en la possibilitat d'anar a una plateja com la de les fotos, amb música caribenya al lloro del cotxe per relaxar-me i agafar molta inspiriació. S'espera un estiu molt caluròs. Vaja dic jo, eh!!
Per cert, no n'entenc massa de fotogriafia però per mi tenen un impacte a primera vista molt fort, com de contrastos. Besades!!!
Esperanza, Esperanza, solo sabes bailar cha cha cha !!!
En primer lloc felicitats Luluji per el premi, i també per les darreres imatges, els simbols tenen un quelcom d´especials i la música d´ Alan Parsons li dona encara mes un aire misterios... Per tot plegat la meva enhorabona guapa !!
Déus
Sense els homes,
els déus no existirien.
Sense el déus,
els homes els crearen
en la seva mesura humana.
No és necessari necessitar,
basta creure que ho necessites.
Lluís Maicas (1997)
Publica un comentari a l'entrada