26 de febrer, 2008

Fredor






En la ciutat hi ha una plaça
i en la plaça un arbre vell.
En l'arbre hi ha la tristesa
de saber que és el darrer.
*
Abans n'hi havia molts altres,
ara tan sols queda ell
com un record que s'apaga
entre el ferro i el ciment.
*
Diuen que volen tallar-lo,
que molesta, que el seu verd
trenca l'estètica pura
dels edificis que té
voltant-lo, voltors altíssims
a punt de menjar-se el cel.
Que al lloc que ocupa podrien
aparcar vint cotxes més.
Que és la casa on s'arreceren
centenars de bruts ocells
que ningú recordaria
si no fos perquè viu ell...

Salvia


boomp3.com

10 comentaris:

Striper ha dit...

Alegant efectividad vole matar, la vida natural que tans anys ha estat aquí vivint orgullosa.

oscar ha dit...

Una sèrie de fotos molt interesant,uns blancs i negres preciosos les composicions espectacular i una llum excelent, Petons Guapissima

Salvador ha dit...

Tres causes son que, ab fredor de marbre
Joan Roís de Corella

Tres causes son que, ab fredor de marbre,
lo nostre cor fan molt pus dur que pedra:
lo primer crim de l’hom, comes en l’arbre
bell e florit, semblant a la verd hedra;
i el nostre cos, que els seus apetits cerca,
aquells tot sols que el sensual li causa;
hoc i tambe la voluntat enterca,
per fer en nos dels mals habits la pausa.
Fenoll molt dolç, esculpir vos han marbre,
on sereu tret del viu en bella pedra;
e dira el mot: «Aquest es lo bell arbre
que parla flors, en rims pus verds que l’hedra».

Santi Bosch ha dit...

Molt bona serie en blanc i negre
amb un tons realment bons !!...
acompanyats d´un bon escrit
Salutacions guapa !!
Ah !.. la foto de la lluna una passada petons !!!

onatge ha dit...

A la meva ciutat també hi havia arbres però l'escopinada dels ESPECULADORS amb el vist i plau de l'ajuntament s'ho ha menjat tot; arbres, sínies, masies, horts. Menjarem formigó i els enciams i la verdura vindran envasats al buit de vés a saber d'on...

Jo encara estimo la posta de sol, el diàleg amb el mar, el vol dels ocells, la rosada de la nit o del matí..., el ball dels arbres a la música del vent, una mirada, un somriure. En fi estimo tot allò que no es pot comprar amb diners, per això és un tresor.

Salut. onatge

JordiSQgat ha dit...

Un escrit colpidor que treu magnificiència a les fotos.

Bona serie, amb uns núvols agresius i una llum molt encertada.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

que trista està la Diagonal en aquestes fotos, si vols transmetre fredor, ho aconsegueixes

petonets

giori ha dit...

bona serie i bon escrit. M'agrada el bn que has aconseguit, transmet la fredor i grisor adequada!!

romanidemata ha dit...

fred, silenci... el ciment envaeix les ciutats, el gris del cel i dels edificis...
mostra de fotos amb denúncia...
el verd en les ciutats és el pulmó.
El poema colpidor.

bona composició, els retalls i les proporcions.

bon dia, preciosa, petons...
avui espero veure colors...

Enric Sirera Mayoral ha dit...

Molt bé!!!
sisisisi!!!