12 de març, 2008

Les torretes blanques










Un lloc de vacances permanent, desconegut, que ens espera, potser esta bé....


boomp3.com

15 comentaris:

Ricardo ha dit...

Sensacionals fotos, bons enquadraments i que bona llum, i cel, i nitidesa... i tot. Felicitats.

romanidemata ha dit...

potser, és la influència religiosa, la unió amb el tot, del cercar una resposta al més enllà...
tinc la percepció de que quan s'ha acabat , s'ha acabat, que estem de pas i en tenim consciència, que som energia, que es transforma, i l'essència és la consciència col·lectiva. Allò de que em sigut, som i serem...

m'agraden mol els angles, les llums i les composicions, netes... la música et transporta...

petons i molt bon dia, preciosa.

Luluji ha dit...

Aixo es lo que pensa un bon amic meu:
".......Conquistat l'espai, vaig decidir canviar la meva sensació del temps. Pel qual vaig eliminar la meva idea de mort. Un no mor, sinó que es transforma. En què?¡No ho sé!. Però vaig ser quelcom abans de néixer i seré quelcom desprès de que el meu cos es dissolgui. Hem vaig imaginar amb deu anys mes, amb trenta, amb cinquanta, cent, dos-cents anys. Seguia avançant cap al futur, vaig augmentar la meva edat vertiginosament. Així seré quant tingui mil anys... Vaig imaginar els canvis a la meva morfologia. En un milió d'anys començaria a no posseir forma humana.... En dos milions d'anys la meva matèria es faria transparent. En deu milions d'anys seria un àngel immens, viatjant amb d'altres àngels, en eufòrica comitiva, a traves de les galàxies, en una dansa còsmica, ajudant a la creació de nous sols i planetes. Cinquanta milions d'anys desprès, ja no tindria cos, seria una entitat invisible. Mil milions d'anys desprès, fos en les energies i la totalitat de la matèria, seria el univers mateix. I encara mes lluny, cada vegada mes profund en la eternitat, acabaria convertit en el punt-consciencia, arrel absoluta del existent, on tot està es potència, on la matèria es sols amor. A la fi, després de la explosió i la implosió d'incomptables universos, els astres es dissolgueren i la meva ment es va immobilitzar. Vaig començar a retrocedir, fins a arribar altra vegada a mi. Llavors em vaig dirigir al meu passat, em vaig fer nen, fetus, vaig imaginar diferents vides, cada vegada mes primàries, bèsties fosques, insectes, mol·luscos, minerals, una roca vagant pel cosmos, un sol, un punt en continuada explosió, per, a traves d'aquest últim, submergir-me en el impensable, inimaginable, infinit, etern misteri, al que, incapaços de definir-lo, l'anomenem Deu."

Rager

Striper ha dit...

Magnificas fotos i jo apart de la tecnica els hi veig molt de simbolisme.

Enric Sirera Mayoral ha dit...

M'agraden molt les teves series, tens bon ull per fer composicions o temes.
"Nos seguimos viendo!!!"

Rita ha dit...

Bones! As usual... :)

nomesploraria ha dit...

En J. Wagensberg diu (cito de memòria): "el que hi hagi després de la mort no té perquè ser pitjor del que hi ha abans de néixer."

Dels cementiris m'agrada el silenci i els retrats antics que hi han a algunes tombes.

onatge ha dit...

L'Ovidi Montllor també va dir que se n'anava de vacances...

Un conegut meu una vegada em va dir del cementiri que era: el cortijo de los calladitos...

De fe potser és el lloc on després de morir comença la descomposició per arribar a la gran composició. Potser en vida només som un equilibri-desequilibri entre desig i neguit...

Em sembla que tinc escrit per alguna banda que quan mori em posin de cara a mar que el pugui veure i sentir, una mica de la meva terra a la butxaca, paper i llapís per escriure, i que els amics saltin i ballin amb un brindis d'alegria.

Justament avui llegint un poema n'he escrit un altre sobre el no res:

El no res...

El no res
és un núvol
sense pluja,
no hi ha set,
és terra amb
cendra a les arrels,
i a la pomera
del desig
cada poma
té una mossegada,
la lluna
és el sol
al coixí de marbre.

Al no res
la mirada
sempre és profunda
pel forat dels ulls
buit fins el pou
del no res.

Al no res
cap ferida
no queda oberta,
ja que tot
és una ferida.

No hi ha camí
perquè tot és
com un vol d’estel.
Hi podrem fer
petar la xerrada,
només ens mancarà
un bon cafè.
Navegarem
pel mar sense barca,
cada gavina
farà voleiar
un poema.

Al no res
no hi ha enveja,
ni antipàtics,
i la ràbia
es petrifica
als morros
del rabiüt...
Les flors hi tenen
pètals de silenci
i pol•len de soledat.
Somiar és un
somni d’eternitat.

Al no res
la carícia
és una brisa
que fa onejar
les cendres...
Sempre ens trobarem
a la brúixola
dels nords,
a la rosa
dels vents.

Ens reconeixerem
pel caminar efímer...


salut, onatge



Ah!, les fotografies són un cant a la vida.

Salvador ha dit...

Dormir profundament sota la terra amb una flor als llavis...

Dormir profundament sota la terra amb una flor als llavis, esperant, simplement esperant, sabent que tots els morts inútilment arrapen les roques poderoses del destí, sabent que ja mai més ens trobarem soldats. I ens preguntarem si és abril, com van dir i vam creure, el més cruel dels mesos, coneixedors com som que cada dia ens porta la seua trista i concreta crueltat.


Ens retorna l'espill la nostra imatge, sense la brillantor dels ulls i amb els membres dispersos, cos fragmentari i fragmentat, ull excedit pel vol de la memòria: el renill del cavall, realitat que s'enfuig adormida entre mortes paraules i fingits decorats.

Jaume Pérez Montaner (1994)

nomesploraria ha dit...

Son curioses les sincronies. Una estona abans he titulat una foto amb aquest nom "la flor als llavis".
Em fan gràcia aquestes casualitats.

:)

òscar ha dit...

Una sèrie chulissima, es genial Luluji, ets tota una professional. Sense paraules. Un petonàs chulissima

Té la mà Maria - Reus ha dit...

una passejada pel cementiri en pla relax i si el dia es clar, et dona una sensació de pau inexplicable, sempre trobaràs aquella foto que el fa diferent

petonets

Anònim ha dit...

Com no tinc blogger obert, t'envio un mini missatge de salutació.
Soc la LLuisa del Bloc.
Veig que la teva vena creeativa continúa en plena forma.
M'alegro molt.
Inclús t'atreveixes amb temes religiosos!!
Ja t'escriuré un mail.

Santi Bosch ha dit...

Dons no ho ser que tal es,
de moment no ha tornat ningu que jo sapiga.!! En quan a les fotos bones llums ,composicions excelents,i
m´agraden com sempre el teus punts de vista..petons guapa !!

JordiSQgat ha dit...

Som energia i aquesta no es crea ni es destrueix, es transforma.

M'agraden especialment les dues darreres. I si he de destacar una d'aquestes, em quedo amb la penúltima.