potser, és la influència religiosa, la unió amb el tot, del cercar una resposta al més enllà... tinc la percepció de que quan s'ha acabat , s'ha acabat, que estem de pas i en tenim consciència, que som energia, que es transforma, i l'essència és la consciència col·lectiva. Allò de que em sigut, som i serem...
m'agraden mol els angles, les llums i les composicions, netes... la música et transporta...
Aixo es lo que pensa un bon amic meu: ".......Conquistat l'espai, vaig decidir canviar la meva sensació del temps. Pel qual vaig eliminar la meva idea de mort. Un no mor, sinó que es transforma. En què?¡No ho sé!. Però vaig ser quelcom abans de néixer i seré quelcom desprès de que el meu cos es dissolgui. Hem vaig imaginar amb deu anys mes, amb trenta, amb cinquanta, cent, dos-cents anys. Seguia avançant cap al futur, vaig augmentar la meva edat vertiginosament. Així seré quant tingui mil anys... Vaig imaginar els canvis a la meva morfologia. En un milió d'anys començaria a no posseir forma humana.... En dos milions d'anys la meva matèria es faria transparent. En deu milions d'anys seria un àngel immens, viatjant amb d'altres àngels, en eufòrica comitiva, a traves de les galàxies, en una dansa còsmica, ajudant a la creació de nous sols i planetes. Cinquanta milions d'anys desprès, ja no tindria cos, seria una entitat invisible. Mil milions d'anys desprès, fos en les energies i la totalitat de la matèria, seria el univers mateix. I encara mes lluny, cada vegada mes profund en la eternitat, acabaria convertit en el punt-consciencia, arrel absoluta del existent, on tot està es potència, on la matèria es sols amor. A la fi, després de la explosió i la implosió d'incomptables universos, els astres es dissolgueren i la meva ment es va immobilitzar. Vaig començar a retrocedir, fins a arribar altra vegada a mi. Llavors em vaig dirigir al meu passat, em vaig fer nen, fetus, vaig imaginar diferents vides, cada vegada mes primàries, bèsties fosques, insectes, mol·luscos, minerals, una roca vagant pel cosmos, un sol, un punt en continuada explosió, per, a traves d'aquest últim, submergir-me en el impensable, inimaginable, infinit, etern misteri, al que, incapaços de definir-lo, l'anomenem Deu."
L'Ovidi Montllor també va dir que se n'anava de vacances...
Un conegut meu una vegada em va dir del cementiri que era: el cortijo de los calladitos...
De fe potser és el lloc on després de morir comença la descomposició per arribar a la gran composició. Potser en vida només som un equilibri-desequilibri entre desig i neguit...
Em sembla que tinc escrit per alguna banda que quan mori em posin de cara a mar que el pugui veure i sentir, una mica de la meva terra a la butxaca, paper i llapís per escriure, i que els amics saltin i ballin amb un brindis d'alegria.
Justament avui llegint un poema n'he escrit un altre sobre el no res:
El no res...
El no res és un núvol sense pluja, no hi ha set, és terra amb cendra a les arrels, i a la pomera del desig cada poma té una mossegada, la lluna és el sol al coixí de marbre.
Al no res la mirada sempre és profunda pel forat dels ulls buit fins el pou del no res.
Al no res cap ferida no queda oberta, ja que tot és una ferida.
No hi ha camí perquè tot és com un vol d’estel. Hi podrem fer petar la xerrada, només ens mancarà un bon cafè. Navegarem pel mar sense barca, cada gavina farà voleiar un poema.
Al no res no hi ha enveja, ni antipàtics, i la ràbia es petrifica als morros del rabiüt... Les flors hi tenen pètals de silenci i pol•len de soledat. Somiar és un somni d’eternitat.
Al no res la carícia és una brisa que fa onejar les cendres... Sempre ens trobarem a la brúixola dels nords, a la rosa dels vents.
Dormir profundament sota la terra amb una flor als llavis...
Dormir profundament sota la terra amb una flor als llavis, esperant, simplement esperant, sabent que tots els morts inútilment arrapen les roques poderoses del destí, sabent que ja mai més ens trobarem soldats. I ens preguntarem si és abril, com van dir i vam creure, el més cruel dels mesos, coneixedors com som que cada dia ens porta la seua trista i concreta crueltat.
Ens retorna l'espill la nostra imatge, sense la brillantor dels ulls i amb els membres dispersos, cos fragmentari i fragmentat, ull excedit pel vol de la memòria: el renill del cavall, realitat que s'enfuig adormida entre mortes paraules i fingits decorats.
una passejada pel cementiri en pla relax i si el dia es clar, et dona una sensació de pau inexplicable, sempre trobaràs aquella foto que el fa diferent
Com no tinc blogger obert, t'envio un mini missatge de salutació. Soc la LLuisa del Bloc. Veig que la teva vena creeativa continúa en plena forma. M'alegro molt. Inclús t'atreveixes amb temes religiosos!! Ja t'escriuré un mail.
Dons no ho ser que tal es, de moment no ha tornat ningu que jo sapiga.!! En quan a les fotos bones llums ,composicions excelents,i m´agraden com sempre el teus punts de vista..petons guapa !!
15 comentaris:
Sensacionals fotos, bons enquadraments i que bona llum, i cel, i nitidesa... i tot. Felicitats.
potser, és la influència religiosa, la unió amb el tot, del cercar una resposta al més enllà...
tinc la percepció de que quan s'ha acabat , s'ha acabat, que estem de pas i en tenim consciència, que som energia, que es transforma, i l'essència és la consciència col·lectiva. Allò de que em sigut, som i serem...
m'agraden mol els angles, les llums i les composicions, netes... la música et transporta...
petons i molt bon dia, preciosa.
Aixo es lo que pensa un bon amic meu:
".......Conquistat l'espai, vaig decidir canviar la meva sensació del temps. Pel qual vaig eliminar la meva idea de mort. Un no mor, sinó que es transforma. En què?¡No ho sé!. Però vaig ser quelcom abans de néixer i seré quelcom desprès de que el meu cos es dissolgui. Hem vaig imaginar amb deu anys mes, amb trenta, amb cinquanta, cent, dos-cents anys. Seguia avançant cap al futur, vaig augmentar la meva edat vertiginosament. Així seré quant tingui mil anys... Vaig imaginar els canvis a la meva morfologia. En un milió d'anys començaria a no posseir forma humana.... En dos milions d'anys la meva matèria es faria transparent. En deu milions d'anys seria un àngel immens, viatjant amb d'altres àngels, en eufòrica comitiva, a traves de les galàxies, en una dansa còsmica, ajudant a la creació de nous sols i planetes. Cinquanta milions d'anys desprès, ja no tindria cos, seria una entitat invisible. Mil milions d'anys desprès, fos en les energies i la totalitat de la matèria, seria el univers mateix. I encara mes lluny, cada vegada mes profund en la eternitat, acabaria convertit en el punt-consciencia, arrel absoluta del existent, on tot està es potència, on la matèria es sols amor. A la fi, després de la explosió i la implosió d'incomptables universos, els astres es dissolgueren i la meva ment es va immobilitzar. Vaig començar a retrocedir, fins a arribar altra vegada a mi. Llavors em vaig dirigir al meu passat, em vaig fer nen, fetus, vaig imaginar diferents vides, cada vegada mes primàries, bèsties fosques, insectes, mol·luscos, minerals, una roca vagant pel cosmos, un sol, un punt en continuada explosió, per, a traves d'aquest últim, submergir-me en el impensable, inimaginable, infinit, etern misteri, al que, incapaços de definir-lo, l'anomenem Deu."
Rager
Magnificas fotos i jo apart de la tecnica els hi veig molt de simbolisme.
M'agraden molt les teves series, tens bon ull per fer composicions o temes.
"Nos seguimos viendo!!!"
Bones! As usual... :)
En J. Wagensberg diu (cito de memòria): "el que hi hagi després de la mort no té perquè ser pitjor del que hi ha abans de néixer."
Dels cementiris m'agrada el silenci i els retrats antics que hi han a algunes tombes.
L'Ovidi Montllor també va dir que se n'anava de vacances...
Un conegut meu una vegada em va dir del cementiri que era: el cortijo de los calladitos...
De fe potser és el lloc on després de morir comença la descomposició per arribar a la gran composició. Potser en vida només som un equilibri-desequilibri entre desig i neguit...
Em sembla que tinc escrit per alguna banda que quan mori em posin de cara a mar que el pugui veure i sentir, una mica de la meva terra a la butxaca, paper i llapís per escriure, i que els amics saltin i ballin amb un brindis d'alegria.
Justament avui llegint un poema n'he escrit un altre sobre el no res:
El no res...
El no res
és un núvol
sense pluja,
no hi ha set,
és terra amb
cendra a les arrels,
i a la pomera
del desig
cada poma
té una mossegada,
la lluna
és el sol
al coixí de marbre.
Al no res
la mirada
sempre és profunda
pel forat dels ulls
buit fins el pou
del no res.
Al no res
cap ferida
no queda oberta,
ja que tot
és una ferida.
No hi ha camí
perquè tot és
com un vol d’estel.
Hi podrem fer
petar la xerrada,
només ens mancarà
un bon cafè.
Navegarem
pel mar sense barca,
cada gavina
farà voleiar
un poema.
Al no res
no hi ha enveja,
ni antipàtics,
i la ràbia
es petrifica
als morros
del rabiüt...
Les flors hi tenen
pètals de silenci
i pol•len de soledat.
Somiar és un
somni d’eternitat.
Al no res
la carícia
és una brisa
que fa onejar
les cendres...
Sempre ens trobarem
a la brúixola
dels nords,
a la rosa
dels vents.
Ens reconeixerem
pel caminar efímer...
salut, onatge
Ah!, les fotografies són un cant a la vida.
Dormir profundament sota la terra amb una flor als llavis...
Dormir profundament sota la terra amb una flor als llavis, esperant, simplement esperant, sabent que tots els morts inútilment arrapen les roques poderoses del destí, sabent que ja mai més ens trobarem soldats. I ens preguntarem si és abril, com van dir i vam creure, el més cruel dels mesos, coneixedors com som que cada dia ens porta la seua trista i concreta crueltat.
Ens retorna l'espill la nostra imatge, sense la brillantor dels ulls i amb els membres dispersos, cos fragmentari i fragmentat, ull excedit pel vol de la memòria: el renill del cavall, realitat que s'enfuig adormida entre mortes paraules i fingits decorats.
Jaume Pérez Montaner (1994)
Son curioses les sincronies. Una estona abans he titulat una foto amb aquest nom "la flor als llavis".
Em fan gràcia aquestes casualitats.
:)
Una sèrie chulissima, es genial Luluji, ets tota una professional. Sense paraules. Un petonàs chulissima
una passejada pel cementiri en pla relax i si el dia es clar, et dona una sensació de pau inexplicable, sempre trobaràs aquella foto que el fa diferent
petonets
Com no tinc blogger obert, t'envio un mini missatge de salutació.
Soc la LLuisa del Bloc.
Veig que la teva vena creeativa continúa en plena forma.
M'alegro molt.
Inclús t'atreveixes amb temes religiosos!!
Ja t'escriuré un mail.
Dons no ho ser que tal es,
de moment no ha tornat ningu que jo sapiga.!! En quan a les fotos bones llums ,composicions excelents,i
m´agraden com sempre el teus punts de vista..petons guapa !!
Som energia i aquesta no es crea ni es destrueix, es transforma.
M'agraden especialment les dues darreres. I si he de destacar una d'aquestes, em quedo amb la penúltima.
Publica un comentari a l'entrada