03 de març, 2008
Metàl·lic
Parlo de Tu des del rodal del got
i el traç de fum d'un pensament que sura
damunt l'estol de cadires inútils
i estén les ales fredes
que ha manllevat al cambrer vell dels somnis.
Parlo de Tu i alhora em reconec
sense altre nord que el sud desconegut.
Transcric la veu que xiuxiueges fluix,
cap dins de mi, com si no et sorprengués
que coixegi de mans i el cor se m'encartoni
vençut de gravetat, de cansament.
Parlo de tu, descalça d'altre so
que una ària bella que es canta en silenci
cap l'endins mediat, sense ressentiment,
plena d'aquella fe que hem malgastat
a l'escola sinistra de les expectatives.
Parlo de tu al voraviu del cor
amb rodals d'humitat d'amor i esperança.
He vagat anys i vides com un pària,
escapant-me de mi per retornar-me amb Tu,
esperant que Tu parlis, i m'adono
que fora de la flama esmorteïda
que em crema a dins -i on Tu ets- no existeixo:
Jo sóc la veu que parles. Jo, la flama.
Núria Esponellà
boomp3.com
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
12 comentaris:
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.
Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Salvat-Papasseit
"que coixegi de mans i el cor se m'encartoni"
L'he llegit ja un munt de vegades.
És un poema preciós i perfectament il·lustrat amb les diagonals al bar.
Precios amb anima el torno a llegir.
El vertigen que m’acompanya,
la caiguda,
el pas en fals:
cintes metàl·liques són l’ofrena
més pura,
cintes metàl·liques on puc gravar el meu nom,
verge com el tro,
impàvida com la tempesta
davant la destrucció,
el meus lligams d’acer,
la pell ferida:
aquell horror
aquella meravella
aquell vertigen de ponts cremant,
tota la meva història tatuada a la closca
de la verge d’argent.
La viérge metallique
Xavi Grimau (Set poemes de metall)
M'he mirat amb calma les fotos (de Picasa etc) i t'he de dir que m'agraden molt. Els reflexes, els interiors, els paisatges urbans, els retrats, els personatges... la teva mirada és molt bona. Si adquireixes un pel més de tècnica les teves imatges seran extraordinàries. I la tècnica és lo més fàcil, lo difícil és el que ja tens.
:)
Me gusta, la vision de diagonales que tienes.... buen ojo.
Saludets.
De vegades
el cor de l'home
sembla metàl·lic...
fred, rovellat
i indòmit.
Sembla que la
sensibilitat
només floreixi
per fer mal.
Diàleg
metàl·lic
i accent d'arma.
De vegades
on hi havia
el cor, només
hi ha una
durícia tosca...
El que paga
amb plàstic
s'esclavitza
en metàl·lic...
Rep una abraçada no metàl·lica...
onatge.
No hi entenc gens de fotografia, no sé què és la tècnica, però sàpigues que m'agraden molt les teves i els textos amb que les acompanyes, molt ben triats també! :)
Una foto i un text que no mereix explicació, només admiració... fotón, fotón... embadalit m'he quedat, genial!
Un petó
després dels altres comentaris... què puc dir?
doncs que l'art es porta a dins, i fer-lo visible és d'alguna manera la tècnica, però cadascú te la seva i ves què vols, evolucionem fent...
bons tons brillants del metall...
la composició en diagonal, efectista, dona resultat i el text que l'acompanya ho acaba de arrodonir...
petons i bon dimarts, preciosa.
i M..M...!
Una gran foto amb b/n bona composició i format!!
acompanyat de un text i musica excelents amb els Travis una de les bones bandes d´ el moment "chapeu" per tot...Petons guapa!!
Em fa por només de pensar que puguis millorar la tècnica.
El tractament i el B&N m'agraden molt.
Publica un comentari a l'entrada