11 de juny, 2008

Tot arriba...


cansat..., buscant un nou horitzó..


boomp3.com

30 comentaris:

romanidemata ha dit...

qui cerca troba diuen, però qui està atent sense cercar troba...

m'agrada aquest personatge albirant l'horitzó.

petons i nona nit, preciosa que descansis bé.
i salut

Enric Sirera ha dit...

Molt ben vista, m'agrada molt la compo, salut!!!!

Rita ha dit...

Ja et trobava a faltar... Massa dies sense postejar eh! :)
Tens una mirada tan especial que sempre treus unes imatges excel·lents!
Bona nit, maca!

òscar ha dit...

Molt maca, m'agrada l'encuadrament. i una llum i un color fantàstics. Semba aquell del museu de cera de Bcn.

David ha dit...

Espero que acabessis fent una cerveseta al bosc de les fades!

:-)

Striper ha dit...

pobre i mira que els dies de calor no li sentan gaire bé.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

no se qui es mes vell, l'edifici o l'home que mira al horitzó, bona foto i petonets

TERE ha dit...

Molt ben vista.M´agrada. Trobo que sempre estas a l´aguait.

josepmanel ha dit...

No hi ha cosa més certa: per a bé o per a mal, tot arriba. La fotografia m'encanta!

george ha dit...

Estaves esperant que sortis amb càmara en mà? menys mal que "Tot arriba..." i vas pogue fer una bona fotografia.
Una abraçada

Mata hari ha dit...

Tot arriba i tot... passa; "pero lo nuestro es pasar, caminante no hay camino, se hace camino al andar..."
Sortossament, sempre hi han horitzons, tot arriba; mai hem de deixar de buscar nous horitzons.
M´agrada molt!!!!

Fernando Santos (Chana) ha dit...

Olá Luluji, bom registo fotográfico...Espectacular !
Um abraço

mq ha dit...

eiiiii!!!!
fotassssssa!!!!
l'has clavada
salut estimada.

ddriver ha dit...

tot no sempre arriba,t ho aseguro

Jesús M. Tibau ha dit...

no arribarem mai a l'horitzó, però és important tenir-lo sempre com a fita.

Ricardo ha dit...

Una bonica fotografia, m'agrada sobretot la composició.

Una salutació

Santi Bosch ha dit...

Bon ull Lulu !! m´agrada l´escena,
el moment, tot amb conjunt !!
una abraçada i bon cap de setmana !!!

onatge ha dit...

La incertesa de si vé o no... Amb la mà al front per esvaïr les ombres i veure la llum, s´n'hi ha... Am bla mà esquerre a punt per si ha de saludar o baixar-la a poc a poc, perquè un dia més tot ha estat un efecte òptic... Sort que té una columna on recolzar la soledat... Potser l'horitzó és molt llunyà i la proximitat massa propera... Vés a saber el temps que fa que està així, només ell ho sap... De vegades passa una vida així... Altres sembla que miri com arriba i només està mirant com s'allunya...

Bé, em sembla que ja he fet prou la guitza.
Una fotografia digna de tu.

Salut.
onatge

Pedro R. García Jódar. ha dit...

Estas a todas. Nose te pasa una. Magnifica. Todo un ejemplo de poder al mando de una camara, para captar pues eso, el instante, el momento, lo efímero, lo que creemos que no esta pasando y esta ocurriendo. Felicitats!!!

Joan Martín ha dit...

És maca la foto,tant com la necessitat d'apartar la cortina dels ulls.
Petonets.

EL BLOC D'EN VITALIS ha dit...

La foto sensacional, el missatge molt real i angoixant quan el que arriba no ho controlem. Petons.

nomesploraria ha dit...

LULUJIIIIIIIIIIIIII ON EEEEEETS

Zenit R.A.M. ha dit...

Molt bona, a mi em sembla un turista dient...Sempre plou a Barcelona?

Pedro R. García Jódar. ha dit...

Estem esperant la teva visio a traves de la camara. Una salutacio y bon pont.

Onset ha dit...

He descobert el teu blog i m'encanta. Les teves fotografies són impressionants. Tens més fotos d'óssos? ;-) Salut.c

Joan Martín ha dit...

Luluji, alguna cosa haurà arribat per tants dies sense actualitzar. DESITJO QUE SIGUI ALGUNA COSA BONA!!!

romanidemata ha dit...

gràcies pels comentaris, preciosa.
bona entrada d'estiu, que el gaudeixis amb alegria.
petons i salut

Joan Martín ha dit...

Moltes gràcies per felicitar-me. Segurament, Luluji, que en mig de la densitat del teu temps d'ara, sabràs trobar el seu pes específic, capaç d'alliberar, en el mar de la bellesa, tot un seguit de nous detalls.
Una forta abraçada.

onatge ha dit...

Veig que l'home -senyor- continua albirant l'horitzó. Potser sí que l'esperança no s'ha de perdre mai.
Van passant els dies i ja no sap què o qui espera. Ja ho diu la cançó: es fa llarga esperar... Però al capdavall potser tot és una espera. Abans de néixer ja som fruit d'una espera...

Tal vegada no mira a l'horitzó; mira al cel i espera que algú hi faci més que ell.

Passen els dies i encara més dies i no perd la serenitat, i si queda momificat...? I quan arriba algú ja no pot parlar, ni acariciar, ni donar ni rebre ?

De tota manera està en el seu dret de fer el que li plagui: Jo només passava per aquí i mira...


Salut.
onatge

JordiSQgat ha dit...

Sencillament genial. A mi també em situa en l'angoixa d'esperar algú que no arriba. És molt bona i l'enquadrament descentrat està també molt encertat.