obro els ulls i penso
en la barana dels teus dits
tant llunyana, que m'oprimeix el pit.
m'aixeco, camino, miro amunt,
haig de continuar sense tu.
tinc gent que m'estima, no estic sola,
sempre tinc a algú.
però t'estimo a tu, que ja no hi ets,
i penso, ja no em queda res...
els dies passen, en el meu cor i ment,
la barana dels teus dits
m'ofega, i em deixa sense alè,
només em queda el consol,
demà serà un altre dia i sortirà el sol..
7 comentaris:
Ostres a part de fotops mearavelloses tambe poeta!!
M'he quedat sense paraules. Un poema preciós i més quan es coneix el sentiment que l'envolta. He de dir-te que la imatge és molt bona, però el poema m'ha emocionat.
Sé de quina soledat parles, però sàpigues que aquest món està ple de persones que t'estimem. No estàs sola.
Un petó ben gran
des de certes baranes es pot mitrar al passat o al futur.
Moltíssimes gràcies pel teu poema.
Petons
Maravellos Poema i molt emotiu Luluji.Precios!!!!! Una gran Abraçada
el camí que has de continuar...ànims, nena..una aferrada!
des de dins, el que sents, amb el cor,l'enyor
els records que et porten a la barana dels seus dits.
i si, per sobre els núvols sempre fa sol...
expressió d'imatges del cor i del paisatge.
m'agrada
petons i salut, preciosa.
naucil veliko
Publica un comentari a l'entrada