19 de febrer, 2008

Treu-me d'aquí


Veig com trenca l'alba, com passeges a munt i a vall, les preses per arribar al treball, el cafè que prens cada mati, els nens riuen quan em veuen, i en treuen la llengua, acaba la tarda, no m'he despentinat, treu.me d'aquí....


boomp3.com

7 comentaris:

Ricardo ha dit...

L'ambient que has recreat amb la imatge és fantàstic. Però no se si encara m'agrada més l'escrit que l'acompanya. Et felicito pel teu treball.
Salutacions

Té la mà Maria - Reus ha dit...

aquest cel tan blau amb la llum artificial de la tenda, donen a la maniquí un aire viu

petonets

Jordisf ha dit...

Hola Lucia!! Fab ha reaparegut! Ahir va escriure de nou. Per cert, l'escriptor que tens enllaçat damunt meu a la llista el divendres estarà al meu poble! Si vols - informació: http://llibresebrencs.org/ A la noticia sobre la fira litarària!!

Salut i besades!

mq ha dit...

mai hauria imaginat que el simple reflex d’un aparador...
no hi ha res per inventar, el que cal és fer el que fan els monjos: contemplar!
també comparar. i quan descobrim que el món des que es món és igual ens adonarem que tot ha estat sempre igual i solament han canviat les formes ja que els sentiments són, han estat i seran sempre iguals.
salut i besades.

JordiSQgat ha dit...

M'agrada molt. I el relat també.
I no es cap tonteria, quantes coses sense valor aparent tenim a casa i ens costa desprendre'ns? El motiu, que els hi donem "una mica de vida".

romanidemata ha dit...

un demanda sense poder donar-li sortida... ella a l'aparador implorant fer-se humana...
bona!

petons i bona tarda, preciosa.

Jesús M. Tibau ha dit...

Com la cançó de Serrat: "De una pedrada me cargué el cristal..."