19 de febrer, 2008

Treu-me d'aquí


Veig com trenca l'alba, com passeges a munt i a vall, les preses per arribar al treball, el cafè que prens cada mati, els nens riuen quan em veuen, i en treuen la llengua, acaba la tarda, no m'he despentinat, treu.me d'aquí....


boomp3.com

7 comentaris:

Anònim ha dit...

L'ambient que has recreat amb la imatge és fantàstic. Però no se si encara m'agrada més l'escrit que l'acompanya. Et felicito pel teu treball.
Salutacions

Jobove - Reus ha dit...

aquest cel tan blau amb la llum artificial de la tenda, donen a la maniquí un aire viu

petonets

Anònim ha dit...

Hola Lucia!! Fab ha reaparegut! Ahir va escriure de nou. Per cert, l'escriptor que tens enllaçat damunt meu a la llista el divendres estarà al meu poble! Si vols - informació: http://llibresebrencs.org/ A la noticia sobre la fira litarària!!

Salut i besades!

res ha dit...

mai hauria imaginat que el simple reflex d’un aparador...
no hi ha res per inventar, el que cal és fer el que fan els monjos: contemplar!
també comparar. i quan descobrim que el món des que es món és igual ens adonarem que tot ha estat sempre igual i solament han canviat les formes ja que els sentiments són, han estat i seran sempre iguals.
salut i besades.

JordiStQgat ha dit...

M'agrada molt. I el relat també.
I no es cap tonteria, quantes coses sense valor aparent tenim a casa i ens costa desprendre'ns? El motiu, que els hi donem "una mica de vida".

romanidemata ha dit...

un demanda sense poder donar-li sortida... ella a l'aparador implorant fer-se humana...
bona!

petons i bona tarda, preciosa.

Jesús M. Tibau ha dit...

Com la cançó de Serrat: "De una pedrada me cargué el cristal..."